Entrevista a la sesrovirenca Esther Campillo, psicòloga i autora del llibre: Mariposas Blancas
El llibre i la necessitat d’explicar la història L’entrevistada, psicòloga i germana de Monse, explica que va començar a escriure Mariposas Blancas arran d’una conversa amb la seva neboda. El llibre recull la història de Monse i el dol de la família, des de l’experiència personal. Escriure’l li va permetre posar paraules al dolor i pensar que el relat podia acompanyar altres persones. «los duelos no se superan, los duelos se aprende a transitar.» — Esther Campillo Suïcidi, patiment i prevenció La conversa aborda el suïcidi com una realitat social que sovint es manté en silenci. Campillo explica que, en molts casos, la persona no vol morir sinó deixar de patir, i que el dolor pot impedir-li veure sortides tot i estar envoltada de persones que l’estimen. Defensa que parlar-ne i poder demanar ajuda sense vergonya és important per a la prevenció. També puntualitza que no totes les morts per suïcidi estan relacionades amb una depressió. L’entrevistada considera que el sistema sanitari no està prou preparat per atendre determinades urgències greus de salut mental i afirma que encara hi ha molta feina per fer en aquest àmbit. El dol i la vida després de les pèrdues Campillo parla de la mort de Monse i també de la pèrdua del seu pare. Explica que els dols acumulats poden activar una hipervigilància i generar pors, i que no hi ha un termini ni una manera única de viure el dol. En lloc d’esperar que el dolor desaparegui, proposa aprendre a conviure-hi i fer lloc a la vida al seu voltant. Descriu la situació de la família com un abans i un després: no es recupera la normalitat anterior, sinó que s’aprèn a viure en una de nova, amb dies en què la ferida torna a fer mal. «el duelo no es una enfermedad, con lo cual no nos tenemos que curar del duelo» — Esther Campillo Presentació i edició del llibre L’autora explica que la presentació del llibre va coincidir amb el segon aniversari de la mort de la seva germana i que vol convertir aquella data també en una manera d’honorar-ne l’existència. Parla de l’acollida i l’acompanyament que va rebre en la presentació, i anuncia una altra presentació a Sant Esteve Sesrovires. També explica que va optar per autopublicar el llibre per conservar el control sobre la fotografia de Monse que apareix a la portada i sobre les decisions relatives a l’obra. Al final, agraeix l’espai per parlar d’una experiència íntima i difícil.
