FQ - L'entrevista Local
(Secció Freqüència Quotidiana) Parlem i aprofundim en l’actualitat local amb les persones protagonistes de tots els àmbits
Subscriu-te
Entrevista a la sesrovirenca Esther Campillo, psicòloga i autora del llibre: Mariposas Blancas
Esther Campillo explica que sempre havia volgut escriure i que va començar el llibre després d’una conversa amb la seva neboda, que temia que arribés un dia en què ningú recordés la seva mare. L’obra recull la història de Monse i l’experiència de l’autora.
Campillo descriu l’escriptura com un camí per reconèixer i expressar els seus sentiments. Reflexiona sobre el suïcidi i explica que, en molts casos, la persona vol deixar de patir i no troba una sortida. També parla del dolor que afronta la família.
L’entrevistada defensa que parlar del suïcidi és important per prevenir-lo i que el tabú dificulta que les persones expressin el que senten o demanin ajuda. Explica que Monse estava envoltada d’afecte, però que el patiment podia impedir-li veure’l, i parla de la vergonya i de la pressió social per aparentar felicitat.
Campillo precisa que no totes les morts per suïcidi provenen d’una depressió. Considera insuficient la resposta del sistema sanitari davant algunes urgències greus de salut mental i diu que no hi ha un espai adequat per ingressar i estabilitzar determinats episodis.
Campillo parla de la pèrdua del seu pare i de com les pèrdues traumàtiques poden activar un estat d’hipervigilància. Explica que el dol no s’ha de tractar com una malaltia ni té un termini fix: la família aprèn a viure en una nova normalitat i a trobar espais de vida al costat del dolor.
L’entrevistada compara l’empremta d’una pèrdua amb una ferida que pot tornar a fer mal en alguns moments. Parla de la incomprensió que pot acompanyar el dol per suïcidi i de la tendència a reviure els fets buscant una explicació o imaginant què hauria pogut ser diferent.
Campillo explica que va presentar el llibre coincidint amb el segon aniversari de la mort de Monse i que entén la data com una oportunitat per honrar-ne l’existència. Comenta l’acompanyament rebut i parla de la presentació anunciada a Sant Esteve Sesrovires.
L’autora explica on es pot trobar el llibre i per què va decidir autopublicar-lo: volia conservar el control sobre la fotografia de la portada i les decisions relatives a l’obra. La conversa acaba amb agraïments per haver pogut parlar d’una experiència personal i difícil.
El llibre i la necessitat d’explicar la història
L’entrevistada, psicòloga i germana de Monse, explica que va començar a escriure Mariposas Blancas arran d’una conversa amb la seva neboda. El llibre recull la història de Monse i el dol de la família, des de l’experiència personal. Escriure’l li va permetre posar paraules al dolor i pensar que el relat podia acompanyar altres persones.
«los duelos no se superan, los duelos se aprende a transitar.» — Esther Campillo
Suïcidi, patiment i prevenció
La conversa aborda el suïcidi com una realitat social que sovint es manté en silenci. Campillo explica que, en molts casos, la persona no vol morir sinó deixar de patir, i que el dolor pot impedir-li veure sortides tot i estar envoltada de persones que l’estimen. Defensa que parlar-ne i poder demanar ajuda sense vergonya és important per a la prevenció. També puntualitza que no totes les morts per suïcidi estan relacionades amb una depressió.
L’entrevistada considera que el sistema sanitari no està prou preparat per atendre determinades urgències greus de salut mental i afirma que encara hi ha molta feina per fer en aquest àmbit.
El dol i la vida després de les pèrdues
Campillo parla de la mort de Monse i també de la pèrdua del seu pare. Explica que els dols acumulats poden activar una hipervigilància i generar pors, i que no hi ha un termini ni una manera única de viure el dol. En lloc d’esperar que el dolor desaparegui, proposa aprendre a conviure-hi i fer lloc a la vida al seu voltant.
Descriu la situació de la família com un abans i un després: no es recupera la normalitat anterior, sinó que s’aprèn a viure en una de nova, amb dies en què la ferida torna a fer mal.
«el duelo no es una enfermedad, con lo cual no nos tenemos que curar del duelo» — Esther Campillo
Presentació i edició del llibre
L’autora explica que la presentació del llibre va coincidir amb el segon aniversari de la mort de la seva germana i que vol convertir aquella data també en una manera d’honorar-ne l’existència. Parla de l’acollida i l’acompanyament que va rebre en la presentació, i anuncia una altra presentació a Sant Esteve Sesrovires.
També explica que va optar per autopublicar el llibre per conservar el control sobre la fotografia de Monse que apareix a la portada i sobre les decisions relatives a l’obra. Al final, agraeix l’espai per parlar d’una experiència íntima i difícil.